Demà pot ser un gran dia, el Barça juga per fi una altra final de la Champions. El somni de milions de culés i aficionats del futbol està a punt de complir-se, només falta que els actors principals, Deco, Ronaldinho, Etoo i tota la resta facin el seu treball de forma coherent i eficaç.
En un altre ordre de coses, m'ha fet molta gràcia el programa especial que ha fet avui el Pitu Abril en directe des de París. Veure un altre cop reunits el Jaume Sobrequès, l'Ernest Benach i l'Enric Lacalle com en els temps de La Barberia no només ha sigut útil per veure com han passat els anys i veure com han pujat uns i han baixat els altres, sinó per veure com el Lacalle deia un Visca Catalunya!, no m'ho podia creure. El millor ha sigut el Sobrequés que deia, tot parapetant-se darrera d'un altre, i una Catalunya lliure!, la mirada del Lacalle llavors sí que ha sigut assessina, mentre el Benach, en el seu paper actual de president del parlament políticament correcte, reia per sota del bigoti.
Visca el Barça! Visca Catalunya! LLiure o no.
Ahir, dia 21 d'abril, el líder del partit popular, Mariano Rajoy, va estar de visita per les terres catalanes, i més concretament, a les terres d'una província bastant oblidada com és Lleida.
Reconec que està bé que algun polític se'n recordi algun cop de les nostres terres, però la visita d'aquest home caragirat em sembla bastant desagradable, i la cort que l'anava seguint: perillosa.
Al matí, sense avisar a ningú, o a quasi ningú, es va presentar, acompanyat del seu fals amic Piqué, a Tàrrega, capital de la comarca de l'Urguell. L'havia convidat la cambra de comerç de la ciutat per donar una conferència, però el cas econòmic era el de menys, perquè la finalitat primera i única, era desproticar contra el nou estatut, la generalitat, etc, tot això embolcallat del seu discurs fals de "me gustan los catalanes, los comprendo,". Ay, pinocho banyetes!!
No penseu que l'ajuntament hi tenia res que veure amb la visita. El consistori, on goberna Esquerra republicana amb uns independents i regidors del PSC, no en tenia ni idea de la visita. Ahir a una tertúlia de Lleida Televisió, el tercer tinent d'alcalde va dir que fins al matí no li havien dit (sense tenir cap frustració personal per no coneixe'l) i que la visita no era per a res institucional.
Per la tarda nit, Marianin va anar, primer a oferir una entrevista a la televisió local de dretes de Lleida, o sigui, La ManyanaTV. Una tele que encara està en fase de semi-proves, fa quatre hores de programació pròpia farcida amb vídeoclips i que la veritat, no veu gaire gent; no perquè sigui dolenta, sinó perquè molta gent no la pot sintonitzar. Però Marianin va a on li diuen els amics, un favor als col•legues mai es pot negar. El discurs el de sempre, tota l'entrevista en un castellà "castizo", i les idees de sempre amagades sota la humilitat i la condescendència habitual que li marquen els assessors d'imatge i protocol.
I per la nit, de fiestuqui i soparuqui amb els fans incondicionals del partit. Una sala a rebossar d'anells d'or, abrics de pell amb l'excusa que feia una mica de fred i pintures de guerra anticatalana i social. Semblava una festa de la jet, o aquelles festes de l'aristocràcia burgesa i noble de mitjans segle dinou, o una Marbella rural, tant potingue a la cara. Ahir al capítol dels Simpsons els russos tornaven a convertir-se en Unió Soviètica, i feien veure que fins ara estaven fingint, doncs igual els comensals d'ahir la nit amb Rajoy. Es van desempallegar la careta de veritables catalans, i van poder tornar a parlar castellà com la seva única llengua oficial, com quan ho feien en temps de Franco tot i ser catalans de sempre, i que fins i tot algú no digués alguna frase de José Antonio.
Podem ser com vulguem. Però reconeixeu-ho cony!! No és res dolent si és el que penseu de veritat. Però no vulgueu enganyar a la gent dient una cosa que no sou. Sembla impossible que no pugueu ser ni honestos amb els demés.
Foto: Diari Segre de Lleida
El mite com a recreació d'una sensació,o la personalització en un personatge hitòric o literàri és un dels baluards perduts en la nostra societat del risc, la vibració inmediata i el sensacionalisme groc que proposa el nostre entorn mediàtic globalitzat.
Les icones i mites a seguir ja no són les persones que mostren reflexions, anàlisi estricte o sentiments per fer-nos crèixer interioment i exteriorment, sinó símbols de nous Déus mediàtics que s'encombren a l'Olimp gràcies als quinze minuts de glòria mediàtica, que deia Andy Wharhol, usats d'una forma eficaç. Una eficiència que no es medeix en paràmetres de rigor, seriositat i mirada irònica de la realitat; sinó en depravació, en embrutament dels sentiments, humiliació dels altres i del propi subjecte, tot això al servei d'uns programadors que per treure el màxim profit de l'audiència veuen en la tènica dels draps bruts una fórmula barata i eficaç per pujar els llistons d'ingressos publicitaris. Si jo em rebaixo, trec audiència, per tant el del costat es rebaixa encara més i així se'n guanya més. Què en una societat el model de triunfador sigui el que és rebaixi i s'humilï més no sembla, crec jo almenys, la millor manera de passar a la posteritat, ni la imatge que ningú voldria per ensenyar als seus predecessors com és i com ha sigut la societat en que creixen i com s'han de formar. Si en un institut, la comidilla és que tothom ha vist tal o qual persona durant dues hores parlant d'amb qui i amb qui no ha anat al llit, enlloc de parlar sobre com la vida impossa reptes i com s'han de superar és normal que els llibres es deixin de banda i s'agafin les pintures de guerra; estem ensenyant que la cuixa pot més que la intel·ligència. El mite ha seguir són els implants de silicona i la gràcia o dubtilitat amb que t'has emportat un o altre famòs al llit.
