El mite com a recreació d'una sensació,o la personalització en un personatge hitòric o literàri és un dels baluards perduts en la nostra societat del risc, la vibració inmediata i el sensacionalisme groc que proposa el nostre entorn mediàtic globalitzat.
Les icones i mites a seguir ja no són les persones que mostren reflexions, anàlisi estricte o sentiments per fer-nos crèixer interioment i exteriorment, sinó símbols de nous Déus mediàtics que s'encombren a l'Olimp gràcies als quinze minuts de glòria mediàtica, que deia Andy Wharhol, usats d'una forma eficaç. Una eficiència que no es medeix en paràmetres de rigor, seriositat i mirada irònica de la realitat; sinó en depravació, en embrutament dels sentiments, humiliació dels altres i del propi subjecte, tot això al servei d'uns programadors que per treure el màxim profit de l'audiència veuen en la tènica dels draps bruts una fórmula barata i eficaç per pujar els llistons d'ingressos publicitaris. Si jo em rebaixo, trec audiència, per tant el del costat es rebaixa encara més i així se'n guanya més. Què en una societat el model de triunfador sigui el que és rebaixi i s'humilï més no sembla, crec jo almenys, la millor manera de passar a la posteritat, ni la imatge que ningú voldria per ensenyar als seus predecessors com és i com ha sigut la societat en que creixen i com s'han de formar. Si en un institut, la comidilla és que tothom ha vist tal o qual persona durant dues hores parlant d'amb qui i amb qui no ha anat al llit, enlloc de parlar sobre com la vida impossa reptes i com s'han de superar és normal que els llibres es deixin de banda i s'agafin les pintures de guerra; estem ensenyant que la cuixa pot més que la intel·ligència. El mite ha seguir són els implants de silicona i la gràcia o dubtilitat amb que t'has emportat un o altre famòs al llit.